El racó de l'Ornitoloco (by: Sergi Torné)

diumenge, 27 de febrer del 2011

Marenostrum Tarraco III & Els Muntanyans

Aquest 2011 comencem el bloc a alta mar. La meva primera escapada faunística de la temporada s'inicia al port de Tarragona on (com cada any) es fan les sortides per avistar les aus marines. Aquesta primera ha estat una bogeria: Casi tota la tripulació eren coneguts meus! mare meva! quina feinada en saludar a tanta gent! :-P

Tot i que la sortida no ha donat gaires fruits a causa de la poca diversitat d'aus marines de la temporada, ha estat poru profitosa amb el tema mascarells, ja que n'hem tingut com una mitja dotzena prou propers al baixell com per poder retratar aquests magnífics projectils alats

Gavina capnegra (Larus melanocephalus) acabant de lluir el seu plomatge nupcial...tot i que inacabat

El pirata dels mars del nord: el paràsit gros (Stercorarius skua) amb el port de Tarragona de fons, assetjant a les gavines

Mascarell (Morus bassanus) fent maniobra per visualitzar l'esquer llençat

Grup de gavians foscos (Larus fuscus) els mes abundants durant l'estada hivernal a les costes Tarragonines, més que els gavians argentats.

Maniobres aèries d mascarells (Morus bassanus)

Marcada diferència d'un juvenil de mascarell (Morus bassanus) en plena muda

Després de la ruta per mar, en Javi (Junt amb l'Alex i l'Ivan) em va convidar a la seva casa a Creixell, just al costat dels Muntanyans. Una de les 3 úniques zones de platges amb dunes protegides del nostre litoral, junt a les del Delta del Llobregat i les de la Punta de la Banya del Delta de l'Ebre.
Em van garantir trobar-me amb el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) que, ja feia temps que no podia observar ni gaudir de tant aprop.

Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) a la platja dels Muntanyans

Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) alimentant-se a la platja dels Muntanyans

Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) a la platja dels Muntanyans

La veritat es que em vaig quedar amb les ganes de poder-ne gaudir més de l'estància als Muntanyans ja que prometia molt més del que m'hauria arribat a imaginar. Amb una sola tarda ennuvolada ja prou que vaig fer.

Em va sorpendre l'accessibilitat a algunes espècies tant esquerpes com el rascló (Rallus aquaticus) el que s'aproximava molt bé, cosa poc freqüent amb una de les espècies mítiques de la criptofauna del canyissar...haurem d'anar-hi passant més sovint.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Cabrada hivernal a Montserrat (19 / 12 / 2010)

Aquest desembre, acabant ja “casi” la carrera no m’he volgut moure gaire lluny per poder estudiar al màxim. Un objectiu que m’havia quedat pendent era aconseguir fotografiar la cabra salvatge en llibertat (veure sortida: Escapada al sud: Marjal dels Moros, Ports de Tortosa i Delta de l'Ebre (09-11/10/2010) que dissortadament encara no havia pogut aconseguir.

Fa poquet, gràcies a un parell de bones amigues (Sandra & Marta, mercy ;-P) he conegut algú tant frikye com jo!!! Si si, ja se que costa de creure...però la veritat es així. Es en Javier Mora. Al cap de poc ens vam posar en contacte, i ens vam passar bona informació sobre llocs estratègics i projectes per aconseguir fotografiar gran fauna del camp i tota la pesca... i em va convidar a pujar un dia a Montserrat per poder fotografiar les cabres...no m’en vaig poder estar!

Així que vam quedar a la vessant oest del massís, i vam començar a cercar els ungulats.

La cabra salvatge (Capra pyrenaica) és una espècie molt antiga, estimant-se que provenen del Pliocè (fa 7 milions d'anys), els caprins de l'Àsia central van arribar a Europa i va ser cap a la Glaciació de Riss (aproximadament del 200.000 aC al 125.000 aC ) quan apareix la forma ibèrica del gènere Capra i diferenciada de la Ibex del centre d'Europa.

Ha estat una espècie que s'ha caçat des dels principis dels temps primitius, tal i com estifiquen les nombroses escenes de caça que representen pintures rupestres. A la cova de Pair-non-Pair (França) s'ha trobat el gravat rupestre més antic. Durant els períodes freds del Plistocè, les cabres habitaven a les valls i zones més càlides, de manera que abundaven a les valls baixos de tot Europa central i meridional. Posteriorment i per la pressió humana en la seva caça, es va refugiar en els cims més alts i inaccessibles, on van quedar acantonats els últims exemplars d'aquesta espècie. Durant l'Edat Mitjana, els escassos exemplars que encara existien en llocs molt apartats de la presència humana, només eren caçats per nobles i senyors feudals.

La primera mesura de protecció de l'espècie a Espanya, va ser la creació el 1905, pel rei Alfons XIII, del Refugi Real de Caça de la Serra de Gredos, salvant una reduïdíssima població d'animals, i especialment a partir de 1950, quan es estableix un efectiu programa de conservació de les cabra salvatge a nivell nacional, amb la creació de nombroses reserves i un programa de conservació, el que no obstant no ha impedit la regressió de l'espècie en algunes zones com ha passat en els Pirineus.

A la península ibèrica s'han descrit quatre subespècies de cabra salvatge que es basen en la corpulència, distribució de les taques negres del pelatge dels mascles i longitud i secció transversal de la cornamenta. Actualment, només en queden dues.

· Capra pyrenaica pyrenaica coneguda com a Bucardo, dels Pirineus, extingida l’any 2000.

· Capra pyrenaica victoriae de Gredos.

· Capra pyrenaica hispanica de Beseit.

· Capra pyrenaica lusitanica de Portugal, extingida l’any 1892.

Les 4 subespècies de cabra de la península: (A) Capra pyrenaica pyrenaica (+) (B) Capra pyrenaica victoriae (C) Capra pyrenaica hispanica (D) Capra pyrenaica lusitanica (+)

El paisatge de Montserrat que acostumen a rondar les cabres, tot i que se les pot veure ara per tot el parc

A la primavera de 1997 van néixer a Montserrat els primers cabrits de cabra salvatge després de la reintroducció de l'espècie en aquest massís amb exemplars procedents dels ports de Tortosa i Beseit, i nosaltres estàvem disposats a endur-nos el trofeu fotogràfic.

Ara, en plena època de zel, era més fàcil trobar mascles perseguint a petits grups de femelles pels roquissars, i cabia la possibilitat de trobar algun enfrontament entre mascles.