El racó de l'Ornitoloco (by: Sergi Torné)

Aprofitant que la Marta Mas (bona amiga i companya de feina) està d'Erasmus a Dinamarca tot el primer semestre del curs 2010-11, dues amigues (Sandra Morujo i Míriam gutierrez) i jo, vam fanar durant el pont de tots sants (Panellets i castanyada per uns, Halloween per altres) per fer-li una visita, a ella i a la magnífica natura Danesa que l'envoltava.

Mapa de Dinamarca i ruta realitzada: (A):Skagen, (B):Skjern Enge, Filso & Mar de Wadden (C):Aarhus

Al arribar a l'aeroport de Billund, ens vam dirigir cap al nostre punt de trobada amb la Marta, a Aarhus.
Aarhus (Århus 1948-2010) És la segona ciutat més important de Dinamarca (després de Copenhaguen) i la més gran situada a la península de Jutlàndia, a més és el port més important del país. Forma part de la Regió metropolitana de l'est de Jutlàndia (Byregion Østjylland) que comprèn 17 municipis i una població de més d'1,2 milions de persones, el que representa al voltant del 23% de la població del país.
Aarhus és una de les ciutats més antigues de Dinamarca, va rebre el privilegi de ciutat el 2 de juliol del 1441, però els seu origen es remunta a mitjan del segle VIII. El seu nom prové del danès antic Ārōs que es pot traduir per "boca del riu."

No podia faltar la bandera de Dinamarca

Cornella emmantellada (Corvus corone cornix) es l'espècie per excelència dels parcs urbans de Dinamarca, mes i tot que els coloms.

Al nord d'europa, a diferència de la península, aquests ocells no han estat perseguits ni caçats com a animals danyins o de mala estrugança, i això fa que siguin tant abundants.

Un cop afincats al seu pis d'estudiant, la primera zona que vam visitar va ser la ciutat de Skagen.

Skagen és la ciutat més al nord de la península de Jutlàndia. En un passat era una zona remota de pesca que es projectava en les aigües entre el mar del Nord i els estrets de Dinamarca i el Mar Bàltic. Al punt més extrem és un cap arenós conegut com Grenå. Aquí és possible experimentar la vista d'onades xocant a cada costat de la punta. Aquest fet, fa que siguin unes aigües molt turbulentes, en les quals són comuns les varades i els naufragis. Les freqüents pèrdues d'embarcacions, i la ubicació estratègica com la porta d'entrada al mar Bàltic va portar que Skagen fos el lloc on es va col·locar un dels primers fars de Dinamarca, el Vippefyr, construït al segle XV. Una reconstrucció del far es troba al nord de la ciutat de Skagen.

L'actual Far de Skagen il·lumina i guia encara els baixells en aquestes perilloses aigües

Per la seva situació estratègica en l'estret que separa Dinamarca de Suècia i Noruega, encara es poden veure vestigis dels búnquers que controlaven les costes.

Ara, l'ús d'aquests búnquers és de zona de descans als èiders i a les simpàtiques foques.

Skagen s'estén cap al nord-est envoltat per les aigües:
• l'est es troba la badia de Ålbæk (Ålbæk Bugt) i després d'ella les aigües del Kattegat, l'estret que separa Dinamarca de Suècia
• a l'oest es troba la badia de Tannis (Tannis Bugt) i després d'ella les aigües del Skagerrak, l'estret que separa Dinamarca de Noruega.

La regió es molt pintoresca. Els paisatges, impressionants i salvatges, van ser formats àmpliament per un sever procés de desertificació que colpejà l'àrea des dels segles XVIII i XIX.

Cap de Grenå, l'extrem més al nord de Dinamarca i punt de trobada entre els dos mars

Gralles (Corvus monedula) passant rasant entre joncs i sorra

Aqui, només les aus marines mes ben preparades son capaces de resistir el xoc de les onades.

En aquest cas, una parella d'ànecs negres (Melanitta nigra)

Sortejant les onades salvatges, tres corbs marins (Phalacrocorax carbo)

A les platges, els sits blancs (Plectrophenax nivalis) cerquen el menjar que deixen les plantes, i que escombren els vendevals i el mar.

Altres ocells més coneguts també serquen menjar per les platges, en aquest cas, verdums (Carduelis chloris)

Una de les sopreses que m'en vaig endur de la costa, l'aligot calçat (Buteo lagopus)

L'altre sorpresa va ser aquesta familia de cignes cantaires (Cygnus cygnus) que procedien del mar, segurament fugint del fred dels dos països veïns (Suècia i Noruega)

Els problemes amb les dunes mòbils i la desertificació van quedar sota control a finals del s. XIX i principis del XX per plantacions de borró (Ammophila arenaria), arbusts i abets. Encara dues dunes migratòries romanen en l'àrea, incloent l'enorme Råbjerg Mile.

A mig camí entre Skagen i el port de Frederikshavn es troba Råbjerg Mile. Amb 1 km² de superficie, una altura aproximada de 40 m i uns 4 milions de m³ de sorra, es la major duna migratòria d'Europa, i continua avançant en sentit nord-est a una velocitat mitjana de 18 m/any.

Va apareixer fa tres-cents anys quan la sorra va començar a engolir poblacions senceres d'aquest allunyat nucli habitat per camperols i sobretot per pescadors que pescaven en aigües del Bàltic i el Mar del Nord.

Però Råbjerg Mile no és únicament una duna, ja que les seves sorres s'han expandit a més quilòmetres a la rodona, regalant un paisatge desolador. A pocs minuts d'arribar és impossible pensar que, més enllà de pastures i boscos, amb el cel generalment ennuvolat, es pugui alçar una zona com aquesta, capaç de traslladar-te mentalment a sensacions mes aviat assumibles a grans deserts com el del Sàhara o el de Gobi.

Sobre la duna de Råbjerg Mile

Detalls de la sorra moldejada pel vent

Esglesia protestant de Skagen

Gavinot (Larus marinus) al port de Skagen

Colònies algals de Fucus i rodòfits incrustants als espigons

El dia següent vam anar a visitar les costes de l'oest de la península de Jutlàndia, on vam contemplar el mar de Wadden, i grans zones humides molt importants a tot el pais per la seva importància en aus aquàtiques, els llacs de Filsø i de Skjern Enge.

Filsø és conegut per ser una zona on abans hi havien grans extensions d'aiguamolls que van ser assecats per convertir-los en conreus. Tot i això, les oques no han deixat mai de venir en aquesta zona, hi hagi aigua o no. Aqui vam tobar bandades de milers d'oques, majoritàriament oques de bec curt (Anser brachyrhynchus), junt amb oques vulgars (Anser anser), oquer rialleres grosses (Anser albifrons) i oques de galta blanca (Branta leucopsis). Els censos que duen a terme a la zona havien contat unes 22000 oques!

Mai havia vist tantes oques juntes! el xivarri que arribaven a fer tantes!

No només hi havien oques als camps de Filsø. Cabirols (Caperolus caperolus) com els de la foto, fredelugues (Vanellus vanellus), daurades grosses (Pluvialis apricaria), algun que altre corriol, i l'alosa banyuda (Eremophila alpestris) també hi cercaven menjar.

Skjern Enge es una reserva natural i un de les millors zones de Dinamarca on poder avistar l'àguila marina (Haliaeetus albicilla) a part de cignes, oques, ànecs cabussons, corbs marins...
Realment ens va sorprendre el tamany d'aquesta imponent au rapinyaire, que feia que fins i tot els cignes es veiéssin petits al seu costat.

Jove Àguila marina (Haliaeetus albicilla) posada en una branca enmig de l'aigua

Cignes cantaires (Cygnus cygnus) en formació de vol

De retorn a Aarhus. Últim dia que ens quedava a Dinamarca, i amb la Marta a la facultat que no ens podia acompanyar, vam anar a donar un tomb per els afores de la ciutat. la Marta ens va dir que a 1 km del seu pis, a mes dels bosquets i les zones ajardinades, hi havia el llac Egå Engsø, un bon punt per cercar aus aquàtiques i zona de passeig per a molts danesos.

Merla (Turdus merula) en un arbust de jardí

A cada gota hi habita un petit fotògraf de natura (el meu reflexe)

Fredelugues (Vanellus vanellus) gavines vulgars (Croicocephalus ridibundus) i gavines cendroses (Larus canus) descansant a un marge del llac Egå Engsø

El llac Egå Engsø des d'un dels seus marges

Cigne vulgar (Cygnus olor) lluint les millors gales

Parella de morells de plomall (Aythia fuligula)

Un dels aguaits que hi ha pel passeig per poder observar les aus del llac.

Als bosquets que hi ha entre les cases ens va sorprendre veure lo confiats que son els passerells golanegres (Carduelis flammea).

La pau i la tranquilitat es respiren en l'aire de tardor. Quin luxe poder viure així!

Les graules (Corvus frugilegus) pasturant pels camps cercant insectes i altres animalonss per omplir el pap.

Els colors de la tardor inunden els arbres caducifolis dels camps com aquest cirerer (Prunus avium)

Un Cargolet (Troglodytes troglodytes) fent cara de curiós davant la càmera

No m'en podia anar sense poder veure per primer cop l'ocell sedós (Bombycilla garrulus) que de llarg era dels ocells que em feia més il·lusió trobar aquí al nord!
Quan anàvem a buscar a la Marta per fer una volta per la ciutat, un bon grup es va posar davant nostre! son uns preciositat! Últim dia a la segona ciutat més gran de la terra dels Vikings, i fer les maletes pel matí següent tornar a terres catalanes.

l'espectacular Ocell sedós (Bombycilla garrulus)

Foto de família al mar de Wadden. D'esquerra a dreta: Marta Mas, Míriam gutierrez, Sandra Morujo...
& Sergi Torné (el menda lerenda)

Aquest cop, vam decidir junt amb l'Albert Lozano de fer una escapadeta de les nostres, però vam tenir tanta “mala pata” que el que havia de ser un "Ordesa y Monte Perdido" es va haver d’anul·lar a causa de la previsió d'un temporal que havia d'ofegar a mitja península.
Així que vam sentir que a les Terres de l'Ebre i a la costa de Llevant era on afectaria menys, vam redirigir la sortida cap allà.

Recorregut de la excursió: (A)Marjal dels Moros (B)Ports de Tortosa-Beseit, (C)Delta de l'Ebre

La nostra primera parada va ser al Marjal dels Moros.

Es tracta d’una zona humida situada entre els termes municipals de Puçol i Sagunt, a la província de València. S'hi troben moltes espècies d'aus, algunes tant emblemàtiques com el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), la fotja banyuda (Fulica cristata) i l’ànec capblanc(Oxyura leucocephala), i d’altres tant vistoses com els flamencs (Phoenicopterus roseus), que la van ajudar a aconseguir la categoria de zona ZEPA. A part d’altres aspectes interessants com la presència d'espècies endèmiques de peixos com el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica) molt amenaçades.

Frontera entre la horta i la zona humida separada per una dèbil delimitació que proporciona un canal de rec.

Per desgràcia, la seva destrucció es va iniciar amb els conreus d'arròs i posteriorment, a causa de les baixades dels preus dels conreus, els terrenys van anar venent-se a la construcció per a fer habitatges a la platja, cosa que va destruir per complet la marjal i la va separar en petits nuclis, dels que a soles es conserven un petit tros a la zona de Meliana.

La Generalitat Valenciana va comprar mes tard aquestes 800 hectàrees. Definint-ne unes 300 como a zones humides i es cataloguen com a Sol No Urbanitzable de Protecció Especial, declarant-se en 1996 zona ZEPA. Les 500 hectàrees restants es van declarar com a Sol Urbanitzable d'Ús Industrial, en el qual s’ha construït el Parc industrial de Sagunt, just al costat de la zona humida.

Bernat pescaire (Ardea cinerea) sobrevolant el marjal. De fons, el parc industrial.

La veritat es que la zona prometia molt, però no a l’època a la que hi vam anar, ja que la majoria de canals i espais inundables estaven secs, però no descarto tornar-hi una ufanosa i humida primavera.

Passarel·la entre zones inundables, ara seques.

La segona parada van ser els Ports de Tortosa i Beseit.

Els Ports de Tortosa Es una vasta zona molt muntanyosa que abasta més de vuit-cents quilòmetres quadrats. El relleu és calcari i està situat a l'extrem oriental del sistema Ibèric i constitueix una zona de transició a la Serralada Prelitoral Catalana. Aquest massís es troba a cavall de Catalunya, aragó i el País Valencià. Al Tossal del rei, hi ha un túmul de pedres que simbolitza el tradicional punt de trobada dels tres antics regnes de la Corona Catalanoaragonsa.

La part catalana del massís fou protegida per decret el 12 de juny 2001 mitjançant el qual es declarava la creació del Parc Natural dels Ports i de la reserva natural parcial de les fagedes dels Ports. És un dels parcs natural més grans de Catalunya i, amb el parc del Delta de l'Ebre, el segon amb que compten les Terres de l'Ebre.

Paisatges abruptes dels Ports

La cova de cristall, una de les mes grans del Parc Natural.

Aquí esperava poder observar per primer cop a la cabra salvatge (Capra hispanica) en llibertat, però tan sols en vam trobar els rastres. Mala sort que vam tenir, però vam poder gaudir de la petita fauna que em passa molts cops inadvertida com son els amfibis i els rèptils (i tenint una eminència amb el tema com l'Albert al costat...)

Bruc d'hivern (Erica multiflora) completament florit

Boix grèvol (Ilex aquifolium) vermell de fruits

Parella d'ofegabous (Pleurodeles waltl) aprofitant la humitat de la matinada per sortir de la bassa

Juvenil de colobra de collar (Natrix natrix) sorprès al aixecar la pedra on es refugiava

Escurçó ibèric (Vipera latasti) marxant del camí de terra després d'un bom bany de sol

Detall de l'Escurçó ibèric (Vipera latasti)

La darrera parada de la ruta i destí final va ser el Delta de l’Ebre.

El Delta de l'Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants de l'Europa Occidental, després del parc regional de la Camarga a França i el parc nacional de Donyana al sud d'Espanya. Es va declarar espai protegit el 1983, i ampliat posteriorment el 1986 amb una extensió de 7.736 hectàrees.

Tractor remenant la terra per airejar-la i preparar-la per la propera sembra de l'arròs. A darrere, esplugabous i gavines cercant els invertebrats que les rodes deixen al descobert.

Camp d'arròs segat esperant que el tractor en remeni i airegi la terra per la propera collita.

L’una de les zones que es pretenia arribar era la platja del fangar, però a causa de la llevantada, el pas va quedar totalment inundat i va ser impossible d’arribar-hi.

La veritat es que vam començar en mal moment la visita al Delta doncs s’havia obert la temporada de caça, i les aus (sobretot fotges, polles d’aigua i anàtids) eren molt esquerps o senzillament no els veiem, a diferència de les espècies més abundants però protegides com ara els flamencs, capons reials, esplugabous i martinets.